occitània

Ara ja fa un temps d'aquest cap de setmana, però n'havia d'escriure. Ja sabeu de la meva passió per l'escalada, però allí, a la vall, en vaig trobar una altra. No parlo de les festes majors dels poblets on un paio amb camisa de colors toca el teclat per la "muchedumbre", nosaltres inclosos evidentment. Tampoc parlo del bufar a cada rotondo de Vielha per la gràcia dels mossos. No. Parlo d'aquella preciosa pedra que abraça tota la Vall, el granit...mmm...

Primer necessites acostumar-te una mica a la seva duresa, abrassió, llisor...però desprès, si més no jo, com peix a l'aigua. Aquesta preciositat va deixar que la triès com a parella de ball, i mentre ballàvem va deixar seduir-se. O hem seduí ella a mi? no ho sé, jo estava allí amb la corda de primer com a únic punt d'unió amb el món que m'envoltava. Ja no sentia ni veia res, tan sols èrem la ella i jo. Jo li parlava a au d'orella i ella vibrava per aquí i per allà, guiant-me, com una dona amb un jovenet entre flasades. La vaig conquerir. O hem conquerí?

Més tard vaig veure els perills de tal seducció quan com cridat per un cant de sirena hem vaig veure forçat cap a la roca. Jo no tenia màstil on lligar-me com Ulisses. I sense corda hi vaig anar. La via era fàcil (un IV), tenia sortida pel cantó a peu i vaig pensar de fer fins la segona xapa, però ella m'absorbí. La primera enrera, segona, tercera... i llavors una altra preciositat de llarga i negra cabellera hem va cridar. Vaig tornar al món i vaig baixar tranquilament pel cantó.

Desprès de tanta passió que millor que una remullada a l'aigua gelada del llac de Colomers.

A l'endemà volíem més acció, tot i la dura nit de festes majors. però la Vall no es deixa tan fàcilment. Ara plou, ara no plou, ben bé una hora i mitja decidint, i al final vam anar a petar a Montgarri, un poblet petitet, petitet, que ara només hi ha l'esglèsia i s'hi ha fet un refugi al costat. S'hi arriba des del pla de Beret seguint la pista de l'esquerra avall avall, uns set km. Hi trobarem l´'idílic lloc reposant amb un riuet a la vora. Aquell dia hi havia cursa btt (ho dic per la foto). Fantàstic lloc per al panxing i per passar un dia tonto sense fer res més que observar.

He parlat de passió, però ara però ara parlarè una miqueta d'amor, d'amor per aquesta terra, la de la Núria, lAran, ara també de l'Àlex. Encara que és una mica erroni parlar de teva, meva, seva, quan ens referim a la terra, ja que la terra és de tots, i no és de ningú. La terra és de la Terra i nosaltres en formem part, aixó és tot. Però bè, el que volia dir és que Val d'Aran je t'aime! au revoir mon amour!

la flama de les flames

Per sant Joan... a la muntanya! I a sobre el Canigó. Allí on comença tot, la mare del corder dirien alguns, la flama de les flames! Ja se’m desperta el patriotisme carai! Je.
9 del matí comencem de Lleida, amb calma anem tirant. Porta el cotxe la Núria, el Jarda fa les banderes d’Occitània i la República Txeca amb cartolines i jo vaig xerrant. Ja hi som a prop, però no ho sabem, faig massa casa la via michelin i ens fotem per la D-27! I acabem fent un “petit” tomb de dues hores de més.


Refugi de Cortalets, parada de la tenda tot assaborint l’ambientillo i finalment comença la marxa per allí un quart de nou, per la cresta del Barbet, sense fer-ne el cim per això. La Núria i jo anem tirant i ens n’adonem que el Jarda no ens segueix, baixo a buscar-lo i pobre resulta que ens l’havíem deixat mentre fèia unes fotos al començament! Així
que au amunt una altra vegada, on havia de ser la Núria esperant-nos, no hi és, el Jarda i jo agafem el camí equivocat! Jaja, tornem enrera, ara sí el camí correcte, la Núria esperant-nos, i una mica de nerviosisme estúpid per part meva, continuem, paisatge espectacular, no hi ha paraules, no hi ha gent ( per la ruta o per ser els últims a sortir?), posta del sol, per sobre els núvols, isards a la llunyania, comença a fer fresca, el vent ens acarona, la lluna ens il·lumina.





Seguim el camí, les marques grogues ens van salvant, grimpadeta per la xemeneia. 22:35 cim, gent, alegria, foguera i calor. Alguns segadors per aquí i per allà. Els nostres somnis llençats a la foguera i per sempre més part de l’aire que respirem. Baixada fàcil per l’altra vessant seguint l’interminable línia de llumetes, deu nido de la gent que hi havia. Ja som a la tenda i la nit encara és jove, sobretot amb els francesos veïns que havien encès una bona foguera. Cerveseta, vi, aniset que no falti i una mica d’herba maria. Entre riures una mirada al cel i tornem a estar sense paraules, tan sols havia vist un cel tant estrellat una nit en un poblet perdut d’ Ethiopia. A dormir s’ha dit. Tornada cap a casa sense drecera aquesta vegada, uns deu minuts aquesta vegada pel mateix recorregut!
Una última recomanació és parar a diferents pobles i poblets propers a Prada, tant per la bellesa d’aquests com per les “patisseries”!mmm... i ara cerveseta de comiat i a reveure!

inicis

Amb campament base a Sant Boi de Llobregat (concretament a casa del Xavi i la Cristina) vaig començar a tastar i assaborir el dolç gust de l'escalada, parlo com si fes anys i no fa ni dos mesos! El cas és que el plan del cap de setmana era fer l'Aneto, però el temps no apuntava gaire bè i el Xavi hem va dir que no hi anirien, però que si volia baixar a escalar, i jo ni per un moment m'ho vaig pensar i pam! de peus a la galleda! Ja havia fet una mica de bulder i roco, però sempre sol i hem faltava una mica algú que m'ensenyès quatre coses. Així que amb tot el meu material d'escalada, uns peus de gat i la bosseta d'escalada cap a Sant Boi.
Ens va fer un bon dia encara que amb alguna goteta d'aigua, però bó. Molta gent, bè de fet un parell de famílies. Bon ambient, gent maca.
o volia escriure les sensacions de l'escalada, però és que no se com fer-ho, o és que avui no és un dia prou inspirat, només dirè que la llibertat que sento escalant no l'havia sentit mai i fins i tot i somnio. Ja per últim gràcies al Xavi, Cristina, Jordi, Ivan...i tots els altres noms que no recordo per la seva hospitalitat. I per aquí unes quantes fotos del dia i també d'altres sortides fetes fins ara.

dust in the wind, pols en el vent

I close my eyes, only for a moment, and the moment's gone

All my dreams, pass before my eyes, a curiosity

Dust in the wind, all they are is dust in the wind.

Same old song, just a drop of water in an endless sea

All we do, crumbles to the ground, though we refuse to see

Dust in the wind, all we are is dust in the wind

[Now] Don't hang on, nothing lasts forever but the earth and sky

It slips away, and all your money won't another minute buy.

Dust in the wind, all we are is dust in the wind

Dust in the wind, everything is dust in the wind.

(grup: Kansas, cançó: dust in the wind)

Aquesta cançó l'havia sentit molts cops a la radio, però no hi havia parat gaire atenció fins que un dissabte quan vaig agafar el cotxe per anar a treballar al restaurant que és als afores, vaig ficar com sempre rac 105, i hem va agafar per escoltar de veritat la cançó i entendre el que deien, vaig arribar al restaurant i encara no havia acabat així que hem vaig esperar dins del cotxe, tot mirant unade les oliveres mil·lenàries que ronden plantades per allí. I va ser en aquest moment que m'en vaig donar compte del que passava, vaig veure l'olivera que s'anava desfen pel vent i és convertia en pols, com en la cançó! una grandiosa olivera que als mil i tants anys havia aguantat un canvi de casa per anar a parar a l'entrada d'un gran complexe hosteler se n'anava amb una lleugera brisa. Alló hem va copsar fins a la part més endins de mi, va obrir un foradet, petit petit, però punxava, ja deveu saber que amb un mateix cabal si hi ha una obertura més petita, la velocitat serà més gran, i en aquest cas l'impacte és notava molt més. No és el primer foradet que tinc i m'infla i hem revifa l'esperit fins elevar-lo més enllà d'on hi pots veure, fins i tot hi tinc senyors forats, tambè d'altres que s'han tancat. Desde llavors que hi penso i la conclusió que entrec és que tan sols sóm pols en el vent, i sembla idiota dir-ho ara quan tota l'estona és diu a la cançó, però és que a vegades ens n'oblidem d'alló que tenim al davant, sentim un vague zumzeig al nostre revoltant de tant en tant, i algun dia el zumzeig és torna soroll i el soroll en cançó i la cançó en vida, vida que ens omple l'esperit i la tassa de tè que tenim tots sota el llit (encara que aixó ja vindrà en un altre dia inspirat). La vida és no res i és molt, el temps és poc i molt el que hem de fer, la vida s'ha d'exprèmer com una llimona, és àcida, però barreja-hi aigua i sucre, barreja-hi altres vides, i veuràs que és el millor suc que hagis provat mai, tan senzill i tant complicat de veureu i beureu. Potser tenim moltes vides viscudes, i potser ens en queden moltes encara, però al final sempre sóm pols en el vent.