UN, DOS, TRES...PSICOBLOC!!!

Sembla que treballi a Renfe, però al final ho he aconseguit, encara que hem falta acabar la part del material bàsic, però demà toca donar-li molt al ratolí!

Aquí els protas!

Núria...just Núria















Jarda the Gorila














Simon the Jumpy man














Ivan the Monkey


















Tenim la guia a la mà ( "PSsicobloc Mallorca" de Miquel Riera, és molt completa i bona, mostran-te les zones de psicobloc, esportiva i búlder de l'illa major, a més de ser bilingüe esp./eng., indicar-te com aproximar-te a cada zona i bons consells). Som damunt un penyasegat, tots quatre observant "es pontàs". Baixem i nadem fins a l'illot, fem alguna temptativa per la part exterior i l'únic que aconseguim és tallar-nos les mans peus per l'erosionada roca a tocar de mar.

Mirem a l'interior. Via "Pontàs"(projecte de 9b de Chris Sharma), fantàstica i impossible... de moment.

D'aquí vam anar vagarejant per les cales i caletes de l'est de l'illa. Era fàcil reconeixe'ns, tres nois alts amb una noia que ens fèia de xófer dins un minúscul cotxe de lloguer, carregats amb material d'escalar (per tambè fer esportiva), una tenda de campanya que no vam fer servir, ja que a les platjes si veia una vista esplèndida de la lluna plena que ens va tocar, i per donar un toc de color a l'aborrit gris metàl·lic del cotxe, vam coronar aquest amb una bonica barca inflable de 2m de llargada, i de color groc.











Heu fet mai un solo? jo tampoc diria a la majoria. Però si vols sentir alguna cosa semblant a l'escalada més pura, la que és roca i tu, tu i la roca, l aque comences amb guerra i acabes amb amor, la que estàs SOL, llavors prova el psicobloc. Si vols disfutar de Sol, platja, sorra per tot el teu cos, dels amics, de la cervesa, la lluna i les estrelles, llavors prova el psicobloc.






Pel Szymon van ser 5 dies, pel Jarda i la Núria 7 i per a mi 6. Però dies de que?... dies de beure i veure, dies de pa amb tonyina a tothora, dies de nudisme, dies guerra i pau, dies de natura, dies de Sol i Lluna, dies de sorra, de mar, de roca, d'aire, de foc, foc interior! d'escalada, de psicobloc! de viure, viure, viure, viure la vida! no oloreu ja la sal?mmm...ahhh...mmm...





coses no tant interessants ( o no):

1er dia- dormideta a la fantàstica terrassa de l'aeroport de Mallorca.










2n dia- "es Pontàs".

3er dia- " Cova del Diable" primers intents seriosets.

4rt dia- "Cala Barquès" la meca del psicobloc! hi havia gent que portava 3 setmanes visquent-hi.

5è dia- "Cala Barquès" i despedida d'en Szimon, encara tè moltes fotos que ens ha d'enviar!
6è dia- "Cala Ferrera" poc ambient d'escalada, tant per la cala com per nosaltres.
7è dia- "Cala Magraner" (esportiva) i " Cala Barquès", despedida de jo mateix.
8è dia- "Port Sóller" esportiva per rematar la feina i marxar l'últim contingent.

material bàsic!

Banyador o biquini

occitània

Ara ja fa un temps d'aquest cap de setmana, però n'havia d'escriure. Ja sabeu de la meva passió per l'escalada, però allí, a la vall, en vaig trobar una altra. No parlo de les festes majors dels poblets on un paio amb camisa de colors toca el teclat per la "muchedumbre", nosaltres inclosos evidentment. Tampoc parlo del bufar a cada rotondo de Vielha per la gràcia dels mossos. No. Parlo d'aquella preciosa pedra que abraça tota la Vall, el granit...mmm...

Primer necessites acostumar-te una mica a la seva duresa, abrassió, llisor...però desprès, si més no jo, com peix a l'aigua. Aquesta preciositat va deixar que la triès com a parella de ball, i mentre ballàvem va deixar seduir-se. O hem seduí ella a mi? no ho sé, jo estava allí amb la corda de primer com a únic punt d'unió amb el món que m'envoltava. Ja no sentia ni veia res, tan sols èrem la ella i jo. Jo li parlava a au d'orella i ella vibrava per aquí i per allà, guiant-me, com una dona amb un jovenet entre flasades. La vaig conquerir. O hem conquerí?

Més tard vaig veure els perills de tal seducció quan com cridat per un cant de sirena hem vaig veure forçat cap a la roca. Jo no tenia màstil on lligar-me com Ulisses. I sense corda hi vaig anar. La via era fàcil (un IV), tenia sortida pel cantó a peu i vaig pensar de fer fins la segona xapa, però ella m'absorbí. La primera enrera, segona, tercera... i llavors una altra preciositat de llarga i negra cabellera hem va cridar. Vaig tornar al món i vaig baixar tranquilament pel cantó.

Desprès de tanta passió que millor que una remullada a l'aigua gelada del llac de Colomers.

A l'endemà volíem més acció, tot i la dura nit de festes majors. però la Vall no es deixa tan fàcilment. Ara plou, ara no plou, ben bé una hora i mitja decidint, i al final vam anar a petar a Montgarri, un poblet petitet, petitet, que ara només hi ha l'esglèsia i s'hi ha fet un refugi al costat. S'hi arriba des del pla de Beret seguint la pista de l'esquerra avall avall, uns set km. Hi trobarem l´'idílic lloc reposant amb un riuet a la vora. Aquell dia hi havia cursa btt (ho dic per la foto). Fantàstic lloc per al panxing i per passar un dia tonto sense fer res més que observar.

He parlat de passió, però ara però ara parlarè una miqueta d'amor, d'amor per aquesta terra, la de la Núria, lAran, ara també de l'Àlex. Encara que és una mica erroni parlar de teva, meva, seva, quan ens referim a la terra, ja que la terra és de tots, i no és de ningú. La terra és de la Terra i nosaltres en formem part, aixó és tot. Però bè, el que volia dir és que Val d'Aran je t'aime! au revoir mon amour!

la flama de les flames

Per sant Joan... a la muntanya! I a sobre el Canigó. Allí on comença tot, la mare del corder dirien alguns, la flama de les flames! Ja se’m desperta el patriotisme carai! Je.
9 del matí comencem de Lleida, amb calma anem tirant. Porta el cotxe la Núria, el Jarda fa les banderes d’Occitània i la República Txeca amb cartolines i jo vaig xerrant. Ja hi som a prop, però no ho sabem, faig massa casa la via michelin i ens fotem per la D-27! I acabem fent un “petit” tomb de dues hores de més.


Refugi de Cortalets, parada de la tenda tot assaborint l’ambientillo i finalment comença la marxa per allí un quart de nou, per la cresta del Barbet, sense fer-ne el cim per això. La Núria i jo anem tirant i ens n’adonem que el Jarda no ens segueix, baixo a buscar-lo i pobre resulta que ens l’havíem deixat mentre fèia unes fotos al començament! Així
que au amunt una altra vegada, on havia de ser la Núria esperant-nos, no hi és, el Jarda i jo agafem el camí equivocat! Jaja, tornem enrera, ara sí el camí correcte, la Núria esperant-nos, i una mica de nerviosisme estúpid per part meva, continuem, paisatge espectacular, no hi ha paraules, no hi ha gent ( per la ruta o per ser els últims a sortir?), posta del sol, per sobre els núvols, isards a la llunyania, comença a fer fresca, el vent ens acarona, la lluna ens il·lumina.





Seguim el camí, les marques grogues ens van salvant, grimpadeta per la xemeneia. 22:35 cim, gent, alegria, foguera i calor. Alguns segadors per aquí i per allà. Els nostres somnis llençats a la foguera i per sempre més part de l’aire que respirem. Baixada fàcil per l’altra vessant seguint l’interminable línia de llumetes, deu nido de la gent que hi havia. Ja som a la tenda i la nit encara és jove, sobretot amb els francesos veïns que havien encès una bona foguera. Cerveseta, vi, aniset que no falti i una mica d’herba maria. Entre riures una mirada al cel i tornem a estar sense paraules, tan sols havia vist un cel tant estrellat una nit en un poblet perdut d’ Ethiopia. A dormir s’ha dit. Tornada cap a casa sense drecera aquesta vegada, uns deu minuts aquesta vegada pel mateix recorregut!
Una última recomanació és parar a diferents pobles i poblets propers a Prada, tant per la bellesa d’aquests com per les “patisseries”!mmm... i ara cerveseta de comiat i a reveure!