El meu amic Roger i jo vam decidir fer "El camino de Santiago" aquest estiu passat. El camí s'ha fet molt famós per anar-hi a peu o en bicicleta. El Camino és un peregrinatge a la catedral de Santiago de Compostela, on hi ha la tomba de l'apóstol Santiago, així que és un peregrinatge católic, tot i que avui d'aquests n'hi hagi ben pocs, es fa més per repte que res, però a mi m'agrada més l'opció de camí espiritual siguis de la religió que siguis. Va ser fet per primera vegada per un rei de Castella ara fa un miler d'anys des d'Oviedo. Va construïr el primer camí, el primitiu, però ara n'hi ha uns quants més: el "francès" com el més famós, el del Nord, el "Mozárabe"...Però la veritat és que el camino el pots començar on vulguis, l'únic que has de fer és acabar-lo a la Catedral de Santiago. 
Nosaltres vam fer el del Nord començant-lo a Donostia el dia 14 d'Agost. Les nostres màquines estaven molt més preparades que quan vaig fer l'aventureta a l'Africa, però desafortunadament el meu amic va agafar un fort mal de panxa, així que només vam fer 20 km el primer dia i vam parar a l'alberg per peregrins d'Orio. Només van ser 20 els quilómetres, però va ser preciós, magnífic! Les muntanyes tan verdes i grans, sempre amunt i avall, i més verd fins que arriba al mar on pots veure que tot s'ajunta... muntanya i mar... verd i blau.
Al dia següent el Roger estava força fi, així que vàrem continuar. El "camino" normalment va per camins que travessen les muntanyes i a vegades són realment difícils per anr-hi en bicicleta, i més si a sobre plou, cosa que va fer fins al meu últim dia. Però tot i així ho vam intentar, és el que realment volia. Hem sentia molt i molt bé, les meves cames responien a tot el que els hi demanava, i el paisatge, bé no tinc paraules per a aixó. Però sempre hi ha un però com a mínim! Per al Roger no era el mateix, ell no disfrutava tant la nostra petita aventura. Finalment hem va dir la segona nit que potser se'n tornava, el vaig fer canviar una mica d'idea i al dia segënt vam seguir junts. Plovia i el camí estava tot enfangat, i a sobre costerut, però la bellesa mai fallava a la cita. Vam fer 20 km i ja èrem a Guernica, allí a l'estació de trens vaig dir a "reveure" al meu amic. No era el seu moment de fer el camino. 
de dolces germanetes a...
... bestia solitària!
Llavors comença la meva aventura en solitari i sense molt de pes que carregava innecessàriament. Va ser una llàstima per ell, ja que que es perdia la coneixença de molta gent interessant i grans paisatges, potser un altre any o una altra vida ho farà. Per mi la veritat és que tambè m'estava bé, així anava al meu ritme i hem podia autoreptar.
Desde llavors vaig sentir la soletat moltíssim, només veia de tant en tant algun peregrí a peu o als albergs, hi xerrava tot el que volia, però sabia que quan tornés a agafar la bici, o l'endemà ja no els tornaria a veure. Tambè hi havia altres ciclistes, però anavem a un altre ritme. Així que continuava sol, solet, però molt feliç d'aquesta soletat, hem va agradar, finalment he viatjat sol.
Hi havia dies que fèia molts quilómetres, i n'hi havia que no tants, aixó no és important, l'important és la jòia de l'aventura, l'esperit del camí i el de la gent amb la que hem trobava i parava per fer-la petar.
Ja he dit que aquesta gent segurament no la tornaria a veure més, però és tan bonic de parlar i caminar i bengastar una mica de temps amb ells! I sense oblidar la gent de la terra on era.
Aquí a la Terraferma durant l'estiu et torres una mica, però allí al Nord cada dia pluja fins a l'últim, llavors sant Pere va tancar l'aixeta una estoneta. No va ser tan dolent per aixó, desprès d'acostumar-te a anar amb els calçotets mullats :). La meva roba era més o menys com la que portava a l'Àfrica: una samarreta curta (bruta:), pantalons curts (una mica trncats) i sandàlies (no vaig veure ningú més que les fes servir, però absolutament el millor!). 
que passarem amb tot el carregament de codonyat que portem?
final de trajecte...
Desde llavors vaig sentir la soletat moltíssim, només veia de tant en tant algun peregrí a peu o als albergs, hi xerrava tot el que volia, però sabia que quan tornés a agafar la bici, o l'endemà ja no els tornaria a veure. Tambè hi havia altres ciclistes, però anavem a un altre ritme. Així que continuava sol, solet, però molt feliç d'aquesta soletat, hem va agradar, finalment he viatjat sol.
Hi havia dies que fèia molts quilómetres, i n'hi havia que no tants, aixó no és important, l'important és la jòia de l'aventura, l'esperit del camí i el de la gent amb la que hem trobava i parava per fer-la petar.
Ja he dit que aquesta gent segurament no la tornaria a veure més, però és tan bonic de parlar i caminar i bengastar una mica de temps amb ells! I sense oblidar la gent de la terra on era. 
Aquí a la Terraferma durant l'estiu et torres una mica, però allí al Nord cada dia pluja fins a l'últim, llavors sant Pere va tancar l'aixeta una estoneta. No va ser tan dolent per aixó, desprès d'acostumar-te a anar amb els calçotets mullats :). La meva roba era més o menys com la que portava a l'Àfrica: una samarreta curta (bruta:), pantalons curts (una mica trncats) i sandàlies (no vaig veure ningú més que les fes servir, però absolutament el millor!). Desprès d'onze dies d'amunt i avall, un fart de pluja, grans i verdes muntanyes, passant per molts pobles, ciutats i vaques, desprès d'uns vents huracanats, d'un mar preciós, desprès de més de 800km d'aventura, petita aventura, però aventura, desprès d'aixó i més vaig arribar a Santiago de Compostela. Estava davant de la catedral i tenia la pell de gallina, quasi ploro , l'aventura s'havia acabat. Havia arribat al meu objectiu, però el millor no era estar a Santiago, el milllor van ser els onze dies de viatje.
-
ps: Gràcies a totes les persones que he conegut durant aquest fantàstic viatge, en el que hem xerrat, hem compartit, hem begut i hem menjat junts. Molts noms ja no m'en recordo, d'altres encara sí com el Xavi i l'Eric (a la foto de dalt) i que vam passar molts bons moments i experiències de simbiosi per ala mecànica (uns tenien el coneixement i els altres les eines! jeje). Bé, a tots un " a reveure" i molta salut!
FESTA!
que passarem amb tot el carregament de codonyat que portem?
Galícia salvatge!
final de trajecte...
Mirem a l'interior. Via "Pontàs"(projecte de 9b de Chris Sharma), fantàstica i impossible... de moment.
