de dolces germanetes a...
... bestia solitària!
Llavors comença la meva aventura en solitari i sense molt de pes que carregava innecessàriament. Va ser una llàstima per ell, ja que que es perdia la coneixença de molta gent interessant i grans paisatges, potser un altre any o una altra vida ho farà. Per mi la veritat és que tambè m'estava bé, així anava al meu ritme i hem podia autoreptar.
Desde llavors vaig sentir la soletat moltíssim, només veia de tant en tant algun peregrí a peu o als albergs, hi xerrava tot el que volia, però sabia que quan tornés a agafar la bici, o l'endemà ja no els tornaria a veure. Tambè hi havia altres ciclistes, però anavem a un altre ritme. Així que continuava sol, solet, però molt feliç d'aquesta soletat, hem va agradar, finalment he viatjat sol.
Hi havia dies que fèia molts quilómetres, i n'hi havia que no tants, aixó no és important, l'important és la jòia de l'aventura, l'esperit del camí i el de la gent amb la que hem trobava i parava per fer-la petar.
Ja he dit que aquesta gent segurament no la tornaria a veure més, però és tan bonic de parlar i caminar i bengastar una mica de temps amb ells! I sense oblidar la gent de la terra on era.
Aquí a la Terraferma durant l'estiu et torres una mica, però allí al Nord cada dia pluja fins a l'últim, llavors sant Pere va tancar l'aixeta una estoneta. No va ser tan dolent per aixó, desprès d'acostumar-te a anar amb els calçotets mullats :). La meva roba era més o menys com la que portava a l'Àfrica: una samarreta curta (bruta:), pantalons curts (una mica trncats) i sandàlies (no vaig veure ningú més que les fes servir, però absolutament el millor!). 







Desde llavors vaig sentir la soletat moltíssim, només veia de tant en tant algun peregrí a peu o als albergs, hi xerrava tot el que volia, però sabia que quan tornés a agafar la bici, o l'endemà ja no els tornaria a veure. Tambè hi havia altres ciclistes, però anavem a un altre ritme. Així que continuava sol, solet, però molt feliç d'aquesta soletat, hem va agradar, finalment he viatjat sol.
Hi havia dies que fèia molts quilómetres, i n'hi havia que no tants, aixó no és important, l'important és la jòia de l'aventura, l'esperit del camí i el de la gent amb la que hem trobava i parava per fer-la petar.
Desprès d'onze dies d'amunt i avall, un fart de pluja, grans i verdes muntanyes, passant per molts pobles, ciutats i vaques, desprès d'uns vents huracanats, d'un mar preciós, desprès de més de 800km d'aventura, petita aventura, però aventura, desprès d'aixó i més vaig arribar a Santiago de Compostela. Estava davant de la catedral i tenia la pell de gallina, quasi ploro , l'aventura s'havia acabat. Havia arribat al meu objectiu, però el millor no era estar a Santiago, el milllor van ser els onze dies de viatje.
-
ps: Gràcies a totes les persones que he conegut durant aquest fantàstic viatge, en el que hem xerrat, hem compartit, hem begut i hem menjat junts. Molts noms ja no m'en recordo, d'altres encara sí com el Xavi i l'Eric (a la foto de dalt) i que vam passar molts bons moments i experiències de simbiosi per ala mecànica (uns tenien el coneixement i els altres les eines! jeje). Bé, a tots un " a reveure" i molta salut!
FESTA!
Galícia salvatge!