dust in the wind, pols en el vent

I close my eyes, only for a moment, and the moment's gone

All my dreams, pass before my eyes, a curiosity

Dust in the wind, all they are is dust in the wind.

Same old song, just a drop of water in an endless sea

All we do, crumbles to the ground, though we refuse to see

Dust in the wind, all we are is dust in the wind

[Now] Don't hang on, nothing lasts forever but the earth and sky

It slips away, and all your money won't another minute buy.

Dust in the wind, all we are is dust in the wind

Dust in the wind, everything is dust in the wind.

(grup: Kansas, cançó: dust in the wind)

Aquesta cançó l'havia sentit molts cops a la radio, però no hi havia parat gaire atenció fins que un dissabte quan vaig agafar el cotxe per anar a treballar al restaurant que és als afores, vaig ficar com sempre rac 105, i hem va agafar per escoltar de veritat la cançó i entendre el que deien, vaig arribar al restaurant i encara no havia acabat així que hem vaig esperar dins del cotxe, tot mirant unade les oliveres mil·lenàries que ronden plantades per allí. I va ser en aquest moment que m'en vaig donar compte del que passava, vaig veure l'olivera que s'anava desfen pel vent i és convertia en pols, com en la cançó! una grandiosa olivera que als mil i tants anys havia aguantat un canvi de casa per anar a parar a l'entrada d'un gran complexe hosteler se n'anava amb una lleugera brisa. Alló hem va copsar fins a la part més endins de mi, va obrir un foradet, petit petit, però punxava, ja deveu saber que amb un mateix cabal si hi ha una obertura més petita, la velocitat serà més gran, i en aquest cas l'impacte és notava molt més. No és el primer foradet que tinc i m'infla i hem revifa l'esperit fins elevar-lo més enllà d'on hi pots veure, fins i tot hi tinc senyors forats, tambè d'altres que s'han tancat. Desde llavors que hi penso i la conclusió que entrec és que tan sols sóm pols en el vent, i sembla idiota dir-ho ara quan tota l'estona és diu a la cançó, però és que a vegades ens n'oblidem d'alló que tenim al davant, sentim un vague zumzeig al nostre revoltant de tant en tant, i algun dia el zumzeig és torna soroll i el soroll en cançó i la cançó en vida, vida que ens omple l'esperit i la tassa de tè que tenim tots sota el llit (encara que aixó ja vindrà en un altre dia inspirat). La vida és no res i és molt, el temps és poc i molt el que hem de fer, la vida s'ha d'exprèmer com una llimona, és àcida, però barreja-hi aigua i sucre, barreja-hi altres vides, i veuràs que és el millor suc que hagis provat mai, tan senzill i tant complicat de veureu i beureu. Potser tenim moltes vides viscudes, i potser ens en queden moltes encara, però al final sempre sóm pols en el vent.