zum zum


dissabte, 21 de juliol de 2007

la flama de les flames

Per sant Joan... a la muntanya! I a sobre el Canigó. Allí on comença tot, la mare del corder dirien alguns, la flama de les flames! Ja se’m desperta el patriotisme carai! Je.
9 del matí comencem de Lleida, amb calma anem tirant. Porta el cotxe la Núria, el Jarda fa les banderes d’Occitània i la República Txeca amb cartolines i jo vaig xerrant. Ja hi som a prop, però no ho sabem, faig massa casa la via michelin i ens fotem per la D-27! I acabem fent un “petit” tomb de dues hores de més.


Refugi de Cortalets, parada de la tenda tot assaborint l’ambientillo i finalment comença la marxa per allí un quart de nou, per la cresta del Barbet, sense fer-ne el cim per això. La Núria i jo anem tirant i ens n’adonem que el Jarda no ens segueix, baixo a buscar-lo i pobre resulta que ens l’havíem deixat mentre fèia unes fotos al començament! Així
que au amunt una altra vegada, on havia de ser la Núria esperant-nos, no hi és, el Jarda i jo agafem el camí equivocat! Jaja, tornem enrera, ara sí el camí correcte, la Núria esperant-nos, i una mica de nerviosisme estúpid per part meva, continuem, paisatge espectacular, no hi ha paraules, no hi ha gent ( per la ruta o per ser els últims a sortir?), posta del sol, per sobre els núvols, isards a la llunyania, comença a fer fresca, el vent ens acarona, la lluna ens il·lumina.





Seguim el camí, les marques grogues ens van salvant, grimpadeta per la xemeneia. 22:35 cim, gent, alegria, foguera i calor. Alguns segadors per aquí i per allà. Els nostres somnis llençats a la foguera i per sempre més part de l’aire que respirem. Baixada fàcil per l’altra vessant seguint l’interminable línia de llumetes, deu nido de la gent que hi havia. Ja som a la tenda i la nit encara és jove, sobretot amb els francesos veïns que havien encès una bona foguera. Cerveseta, vi, aniset que no falti i una mica d’herba maria. Entre riures una mirada al cel i tornem a estar sense paraules, tan sols havia vist un cel tant estrellat una nit en un poblet perdut d’ Ethiopia. A dormir s’ha dit. Tornada cap a casa sense drecera aquesta vegada, uns deu minuts aquesta vegada pel mateix recorregut!
Una última recomanació és parar a diferents pobles i poblets propers a Prada, tant per la bellesa d’aquests com per les “patisseries”!mmm... i ara cerveseta de comiat i a reveure!