occitània

Ara ja fa un temps d'aquest cap de setmana, però n'havia d'escriure. Ja sabeu de la meva passió per l'escalada, però allí, a la vall, en vaig trobar una altra. No parlo de les festes majors dels poblets on un paio amb camisa de colors toca el teclat per la "muchedumbre", nosaltres inclosos evidentment. Tampoc parlo del bufar a cada rotondo de Vielha per la gràcia dels mossos. No. Parlo d'aquella preciosa pedra que abraça tota la Vall, el granit...mmm...

Primer necessites acostumar-te una mica a la seva duresa, abrassió, llisor...però desprès, si més no jo, com peix a l'aigua. Aquesta preciositat va deixar que la triès com a parella de ball, i mentre ballàvem va deixar seduir-se. O hem seduí ella a mi? no ho sé, jo estava allí amb la corda de primer com a únic punt d'unió amb el món que m'envoltava. Ja no sentia ni veia res, tan sols èrem la ella i jo. Jo li parlava a au d'orella i ella vibrava per aquí i per allà, guiant-me, com una dona amb un jovenet entre flasades. La vaig conquerir. O hem conquerí?

Més tard vaig veure els perills de tal seducció quan com cridat per un cant de sirena hem vaig veure forçat cap a la roca. Jo no tenia màstil on lligar-me com Ulisses. I sense corda hi vaig anar. La via era fàcil (un IV), tenia sortida pel cantó a peu i vaig pensar de fer fins la segona xapa, però ella m'absorbí. La primera enrera, segona, tercera... i llavors una altra preciositat de llarga i negra cabellera hem va cridar. Vaig tornar al món i vaig baixar tranquilament pel cantó.

Desprès de tanta passió que millor que una remullada a l'aigua gelada del llac de Colomers.

A l'endemà volíem més acció, tot i la dura nit de festes majors. però la Vall no es deixa tan fàcilment. Ara plou, ara no plou, ben bé una hora i mitja decidint, i al final vam anar a petar a Montgarri, un poblet petitet, petitet, que ara només hi ha l'esglèsia i s'hi ha fet un refugi al costat. S'hi arriba des del pla de Beret seguint la pista de l'esquerra avall avall, uns set km. Hi trobarem l´'idílic lloc reposant amb un riuet a la vora. Aquell dia hi havia cursa btt (ho dic per la foto). Fantàstic lloc per al panxing i per passar un dia tonto sense fer res més que observar.

He parlat de passió, però ara però ara parlarè una miqueta d'amor, d'amor per aquesta terra, la de la Núria, lAran, ara també de l'Àlex. Encara que és una mica erroni parlar de teva, meva, seva, quan ens referim a la terra, ja que la terra és de tots, i no és de ningú. La terra és de la Terra i nosaltres en formem part, aixó és tot. Però bè, el que volia dir és que Val d'Aran je t'aime! au revoir mon amour!